Hola companys i companyes!

Al llarg de la setmana he anat analitzant el meu entorn urbà, dins una ciutat on poden trobar les zones més cèntriques i boniques i on també trobem barris com el meu, on sense adonar-me’n m’he trobat contemplant des de la meva finestra unes escales mecàniques que hi ha al carrer, que com podreu veure a continuació, no estan situades al millor barri de la ciutat.

Aquestes escales, situades al barri de Sant Crist de Can Cabanyes de Badalona, van ser instal·lades per a les persones de la tercera edat que hi viuen en un barri ple de pujades, com podeu veure a la imatge que adjunto a continuació:

I aquestes mateixes escales destinades a ajudar a les persones més grans de la barriada, porten sense funcionar des de fa gairebé dos anys, en canvi, d’altres escales situades a barris més cèntrics tenen més manteniment i no estan més de dos dies sense funcionar, fet que fa pensar en l’alteritat que hi ha entre dos barris, un de classe mitjana-alta i l’altre de classe baixa, els quals fan frontera l’un amb l’altre i l’únic límit que hi pot haver entre ells és l’economia dels ciutadans que hi viuen en cadascun.

Adjunto l’enllaç al drive: https://drive.google.com/drive/u/3/folders/1_EPLffjjg7mFvNL7gVrtbDamUj-34wjz

Benvinguts al meu petit món i a les meves reflexions.

La realitat és que fa temps que sóc conscient d’aquests fets, però ara més que mai. Fa un mes que sóc mare i he hagut de fer un canvi incorporant una petita personeta al meu dia a dia i he hagut d’aprendre a adaptar-me.

Fa gairebé una setmana que vam anar a fer el nostre primer viatge, i aquí ja va començar la meva reflexió. Vam agafar la zona VIP de Baleària, i fins a l’arribada al vaixell tot molt bé, adaptat per cotxets, cadires de rodes, persones en diversitat funcional…, però en arribar a la zona VIP unes escales empinades impedien la pujada del cotxet. Ningú, ni tripulació, es va oferir a ajudar-me a pujar el cotxet, així que vam haver d’esperar al pare, que venia del garatge d’aparcar el cotxe, per poder pujar i accedir al nostre lloc.

Aquesta situació ha fet que em plantegi quines situacions visc dia a dia que compliquen el meu camí, que jo, de certa manera puc solucionar, però que avui dia encara no són inclusives.

Socialment, encara hi ha límits pel que fa a l’accessibilitat, fronteres cognitives per aconseguir una inclusió social, ignorància respecte a l’alteritat per empatitzar i ser capaç d’ajudar i diferències socials.

Personalment, per jo, això és una part de l’educació inclusiva, el que han de ser capaços d’aprendre a veure les persones per trobar solucions i oferir ajudes i millores.

Són imatges que xerren per si mateixes com un escaló al finalitzar un pas de vianants, falta de canviadors a un bar/restaurant, escales per poder continuar el passeig i no haver de fer un altre camí… m’agradaria que aquelles persones que mirin la meva publicació comentin què és el que veuen.

Enllaç: https://drive.google.com/drive/folders/1nBr05VjqvRYYq31AoHERT8QiID7zRq9o?usp=sharing

Totes les imatges tenen un fil conductor, el cotxet del meu fill Leo, però hi ha una, on l’espai és reduït, no hi cap el cotxet i faig emprar els materials del canviador.

Bibliografia

Liliana Kremer (et al.) (2018). “Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los bordes”. A Carlos Yáñez Canal (ed.) Entre-lugares de las culturas. Editorial Universidad Nacional de Colombia. (pp. 57-81)