Des de petita, els meus pares han fet tot el possible per involucrar-me en el món dels arts.
Per començar aquest relat, em poso a pensar i recordo que els inicis de la meva trajectòria amb els arts van començar a l’aula de P4. Els meus pares em van apuntar a una extraescolar que es deia “Animació”. Tinc molt bons records dels moments que vaig passar. Erem un grup molt reduït de nenes i nens, això ens permetia desemvolupar-nos amb més confiança i naturalitat en el moment de relacionar-nos entre nosaltres i amb la professora. Què fèiem en aquesta extraescolar? Tota mena de coses relacionades amb l’art i la plàstica: ens disfressàvem, creàvem les nostres pròpies disfresses, ens pintàvem la cara els uns als altres, treballs manuals, jocs i tota classe de ximpleries (allò a vegades semblava una jungla). El que més m’agradava d’assistir a les classes, era que ens donaven plena llibertat en el moment de descobrir, explorar i expressar-nos. Érem realment feliços i no ens n’adonàvem. Recordo que per a finalitzar el curs, representàvem una obra de teatre a l’auditori del barri. El primer any vam representar la Blanca Neus i els set nans, el segon, no recordo molt bé que obra de teatre van triar, però sí que ens vam haver de personalitzar les nostres pròpies disfresses a casa. Amb la meva mare, vam crear un vestit preciós, amb casseroles de joguina enganxades en la gran faldilla del vestit. Tant de bo tingués ara mateix una fotografia d’aquell moment, no podia estar més orgullosa de la meva mare i de la idea que va tenir.
Una vegada va finalitzar el meu pas per l’Animació, em vaig apuntar a gimnàstica rítmica, sol record que no vaig durar molt, no sé per què. M’agradava, i avui dia em continua agradant, però crec que no m’anava molt bé. La gimnàstica va ser substituïda pel bàsquet (uns llargs i bons anys per a les meves memòries). Tot seguit i per a finalitzar la meva etapa de primària, vaig experimentar amb les classes de ball; m’agradava molt, però per raons personals no vaig poder continuar amb l’activitat.
Comença l’ESO, continuo creixent, entro en una nova etapa de la vida, i entre una cosa i una altra, començo a interessar-me per la interpretació. Van ser uns anys molt importants i emocionants per a mi. Obres com: Els Pastorets (repetides vegades, ja que es feia cada any per les celebracions de Nadal), Romeu i Julieta, Somni d’Una Nit d’Estiu i Hamlet. Per descomptat, a la meva professora de teatre li encantaven les grans històries. Vaig acabar l’ESO i amb això se’n va anar el meu pas pel teatre. Juntament amb les classes de teatre, ens oferien classes de cant per afegir música a les obres de teatre. Vaig tindre un professor magnífic. Jo de cantar, no sé gaire, però aquell senyor em va ensenyar, i bé, no ho feia tan malament. Per coses de la vida (l’edat, el temps, altres interessos), el vaig deixar, així i tot, avui dia, continuo pensant que tornaré a aquest món tan meravellós i que tantes coses bones m’ha donat.
Finalment, després d’un llarg descans del món de les arts, conec a una amiga que assisteix a classes de ball flamenc. Un dia, em convida a un dels seus espectacles; jo allí asseguda, gaudit de l’espectacle, dels balls, els passos, de les ballarines, la música, els vestits, el so de les castanyoles i els bastons… Se’m va obrir un nou món, el de la dansa, i en el meu cas, el flamenc. Després d’anar a veure-la, ni m’ho vaig pensar, a la setmana següent estava en la meva primera classe. Sis anys després, encara segueixo, i s’ha convertit en una de les meves grans passions. Els moments que passo ballant, amb el meu grup, les festes, els sopars, els espectacles, quan cada any toca fer-se un vestit nou i ens passem setmanes per a decidir el vestuari… La veritat, no el canviaria per res. Són moments de qualitat, que m’omplen i m’il·luminen, fins i tot en els dies més tristos, per aquesta raó espero poder continuar gaudint del ball durant molts anys més.
Per a finalitzar amb aquest relat, m’agradaria parlar una mica d’aquelles coses que per a mi són vitals, que m’apassionen i fan que el meu dia a dia sigui més entretingut, plaent i enriquit: la lectura, el cinema, la música i els viatges. Actualment, sense aquestes quatre coses, la meva vida no seria la mateixa. Una mica de bona música als matins per a aixecar l’ànim i les energies; el concert del teu cantant preferit; una nit de ball i música quan toca celebrar o perquè t’ho has merescut; la llibreria que fa temps vols anar a veure; un parell de capítols del teu llibre preferit per abans d’anar a dormir (encara que a vegades se te’n va de les mans i et llegeixes uns quants més); com ja dic en el meu mapeig: dies de pluja, nits d’insomni, tardes avorrides: sofà, manta, crispetes i una bona pel·lícula o sèrie per veure (el pla perfecte!); un bon viatge amb la teva família, parella o amics (encara que sigui a 1 hora de casa), existeixen molt poques coses que siguin millor, poder desconnectar, descobrir i conèixer nous llocs, paisatges i persones.
Això és tot, espero que us hagi agradat el meu relat. Ens llegim!
Carlota.
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.
Hola:
Gràcies per compartir les teues memòries, la veritat m’ha sorprés el detall amb què recordes tot. No és el meu cas i crec que l’escola no m’ha marcat tant com tu en el desenvolupament de les arts, més la meua família, sobre i tot, la meua mare. L’escola m’ha influenciat més en la necessitat d’adquirir tècniques per a poder crear i en la concepció del que és i no l’art. De fet, tu parles molt de les tècniques que anem aprenem a l’escola, és una cosa bona, per després decidir quina t’agrada més.
Qué bonic que pugues conservar obres de la teua infància, encara que no tingues memòries ‘episódiques’. Aquest m’ha fet recordar un article de la BBC que et pot agradar: Amnesia infantil: ¿por que no podemos recordar los primeros años de nuestras vidas?.
Per cert, no coneixia a l’artista Heather Hansen, he estat tafanejant i és bellíssim el que fa!
Moltes gràcies!
Hola Ainhoa,
Primer de tot felicitar-te per la teva memòria sobre les tasques en relació a les arts desenvolupades a la teva infantessa; jo personalment recordo poc d’aquella etapa; però fent una mica reflexió i memòria amb la meva família si que podria dir que la nostra educació artística ha estat molt semblant.
Jo no he fet educació infantil, però si que als 20 anys vaig començar a treballar a un esplai on vaig aprendre moltes cançons infantils; i moltes més en català que desconeixia; la música i els balls ajudaven a dinamitzar moltes activitats; i amb els adolescents ens agradava treballar a través de l’art la part emocional. Moltes vegades utilitzaven el fang per a expressar-se i el la tècnica del collage per fer pluja d’idees.
Com be dius, sempre estem a temps per reinventar-nos artísticament i durant tota la nostra trajectòria de vida apareixeran nous reptes a nivell artísitic!
Endavant!!
Hola Ainhoa,
Moltes gràcies per compartir les teves experiències amb l’art. Jo, com tu també vaig tenir la sort de poder gaudir d’una gran mestra de plàstica, la seva perspicàcia i creativitat eren els seus puntals més forts. Com tu crec que ens queda molt camí en el món de l’educació artística. Que bonic que encara mantinguis treballs teus, jo a casa tinc una caixa plena de treballs que vaig fer, alguna vegada encara l’obro i rebusco treballs que em porten a recordar moments molt bonics.
Jo en les meves pràctiques he vist com el vessant de plàstica ha quedat molt arraconada i no es porta gaire a la pràctica, també he vist els seus efectes negatius. Com creus que el dia d’avui podríem enfocar l’educació artística, canviaries alguna cosa de com la vas viure tu per aplicar-la en la nostra futura docència?
Bona nit Ainhoa,
M’agradaria agraïrte de primera mà la teva aportació al Folio. Quan vaig escriure el meu relat no vaig caure en les arts treballades al CFGS d’educació infantil. Realment va esdevenir una època molt bonica i va fer conciliar-me amb les arts plàstiques que, com ja sabeu, sempre les havia tingut bastant tènues durant l’educació ja que no hi donaven la importància que jo creia que se’ls hi havia de donar. Ara veig que, realment, ha sigut error meu no comentar-ho ja que podia haver sigut una bona conclusió pel meu relat…
Com ja he comentat a la resposta que he agregat al relat de l’Ignasi minuts enrere, penso que com tu, Nerea, l’educació molts cops es basa en treballar artistes més que deixar-te ser-ne un. Això és el que hem d’aconseguir canviar!
Per a concloure, també m’agradaria felicitar-te, Ainhoa, per l’estima que he vist que li tens a l’art i animar-te que aquesta relació no desaparegui mai.