El límit de l’esportista on està: en la ment o en el físic?

L’esportista té objectius, metes, constància, obedicencia,… a part de l’entrenament físic fa un treball mental impressionant durant l’entrenament i/o la competició, ambdues són la clau en aquesta cerca del límit de les forces. Per això, si aconseguim que una persona pugui aconseguir les seves metes a través d’una duresa mental i una increïble capacitat d’aguant físic, no li frenarà ni el cansament ni altres factors.

El límit en l’esportista està sent estudiat actualment per a conèixer i posar en dubte: on està aquest límit?, quan apareixerà?, i on ho podem veure/corroborar? i com es podria entrenar/treballar?.

Són diverses les preguntes que es generen entorn d’aquest concepte. Un estudi elaborat per Samuele Maria Marcora i Walter Staiano i publicat per European Journal of Applied Physiology intenta donar amb la clau per a trobar el límit. La recerca consistia a aplicar un test als participants (esportistes) i els portaven a l’extenuació mitjançant una prova d’esforç. Immediatament després d’arribar a aquest moment de fallada física, aquests esportistes realitzaven una altra prova en un cicloergómetro per a oferir el màxim rendiment durant 7 o 8 segons mes. Els resultats obtinguts daten que la fatiga muscular causa esgotament durant l’exercici aeròbic d’alta intensitat i suggereixen que la tolerància a l’exercici en subjectes altament motivats està limitada en última instància per la percepció de l’esforç. El principal resultat d’aquesta recerca van ser els valors de força voluntària. Aquests indicadors van ser tres vegades majors que en la prova de l’esforç fins a l’esgotament. Conclusió: Hi ha vida més enllà del “esgotament”

Els límits de l’esportista influeixen molts factors, el per què i quan s’abandona un exercici pot explicar-se a través de diferents punts de vista, la qual cosa si que aquesta clar que a més de l’entrenament físic, l’esforç per aconseguir alguna cosa supera la motivació per aconseguir-lo “Voler és poder”.

Aquest cap de setmana, el meu club i jo competim en el Campionat d’Espanya de Duatló per equips (relleus) en modalitat Supersprint. Estàvem físicament a mig gas i no sabíem amb molta certesa que aspiràvem a guanyar en la nostra categoria, però una vegada coneixíem les nostres possibilitats, canviem el xip, i com teníem tant de desig d’aconseguir ser el millor equip en aquesta modalitat en concret, que a més, va fer que totes féssim pinya i el tinguéssim un desig i/o motivació extra la qual, va marcar la diferència amb la resta dels competidors i per tant, aconseguim realitzar una molt bona feina en equip que ens porto a la victòria i a obtenir l’Or.

En conclusió, si un esportista no marca els seus límits, i es creu capaç d’aconseguir qualsevol cosa l’aconseguirà; amb esforç, entrenament, persistència i aquest plus de motivació. I encara més, si es treballa en conjunt (en equip) i tots anirem més motivats cap al mateix objectiu i cadascun de nosaltres aportarà el millor perquè tots sortim beneficiats i no existeixin límits sinó, treball, objectius (assolibles), motivació i una gran satisfacció.

Enllaç drive:

• https://drive.google.com/file/d/1N4NBdb5gb5rebXPanVHecB-NU_rwrM5B/view?usp=share_link

Referenciès bibliogràfiques:

• Alabarces, P. (1998). ¿ De qué hablamos cuando hablamos de deporte. Nueva Sociedad, 154, 74-86.
• Henao, A. A. (2022). Franquear los límites del deporte y resquebrajarse en varios actos…. Arte-Facto: Revista de estudiantes de Humanidades, (21).
• Marcora SM, Staiano W. The limit to exercise tolerance in humans: mind over muscle? Eur J Appl Physiol. 2010 Jul;109(4):763-70. doi: 10.1007/s00421-010-1418-6. Epub 2010 Mar 11. Erratum in: Eur J Appl Physiol. 2010 Dec;110(6):1305. PMID: 20221773.