DIFERÈNCIA ENTRE L´ESPORT I EL JOC

El joc i l’esport formen part de la nostra naturalesa humana. Han estat, estan i seran presents en totes les cultures del món, formant part de l’existència social, perquè hi ha referències d’ells que daten de l’any 3000 a. C. Els jocs i els esports, han ajudat en la forma en la qual ens relacionem avui dia, entre nosaltres i amb el món. Des d’activitats de natació en l’Antic Egipte fins a pràctiques de gimnàstica en l’Antiga Xinesa, juguem i fem esport des dels orígens de la civilització. I és que més enllà dels seus clars beneficis per a la salut i a nivell social, el joc i l’esport tenen una màgia que ens convida a, sense importar les nostres preferències, practicar-la sigui com sigui la seva especialitat.

Joc és qualsevol activitat de caràcter lúdic amb unes regles més o menys limitades que, mitjançant l’ús d’eines o de la simple imaginació, guien l’activitat per a proporcionar entreteniment, diversió i, a vegades, competitivitat. Així doncs, és tota aquella activitat física o mental que es fa per a passar-ho bé. Té una clara vinculació amb la infància, perquè normalment en aquesta etapa molts jocs acompanyen per a generer un caràcter lúdic. Jugar afavoreix el desenvolupament d’habilitats mentals i ens ajuda en les relacions socials.

La majoria de jocs tenen un caràcter tradicional, amb regles i normes poc estandarditzades que, de fet, són pactades normalment pels propis participants. Aquesta manca d’una oficialitat tan fèrria fa que siguin activitats més recreatives, espontànies, naturals i molt influenciades pel context sociocultural on es desenvolupa.

L’esport és qualsevol activitat de caràcter competitiu amb unes regles oficials i la pràctica de les quals requereix d’un esforç físic que ve precedit d’un entrenament. Encara que aquesta molt associat a la competició també té fins recreatius. En el món hi ha moltíssims esports (futbol, balonamno, bàsquet, atletisme….), i cadascun d’ells té les seves normes i les seves regles per a poder practicar-ho. Perquè una activitat pugui ser considerada com un esport, ha d’estar avaluada per les organitzacions esportives que s’encarreguen de controlar tot el relatiu a la reglamentació. Existeixen esports individuals i esports col·lectius (practicats en equip)

En resum, podem diferenciar a l’esport del joc:

1. El joc té un caràcter lúdic; l’esport, competitiu (a vegades també lúdic, però generalment és de competició)
2. L’esport és una activitat reglada, té unes regles i unes normes (oficial); el joc, una activitat tradicional, les normes les crees
3. L’esport està més vinculat a l’activitat física, ja que exigeix una major condició física
4. La pràctica d’esport requereix d’entrenament per a preparació de la competició, millorar habilitats, tècnica, tàctiques,…
5. Un esport requereix d’espais per a la seva pràctica (camp de futbol, pista de bàsquet,..); un joc, es pot realitzar en qualsevol espai (parc, carrer, sorra,…)
6. Les regles dels jocs són més flexibles que les dels esports, bàsicament perquè no són normes oficials i poden ser modificades.
7. Un esport pot convertir-se en una cosa professional; un joc, no

Per tant, la diferència entre l’esport i el joc és que els esports són més competitius i estructurats, mentre que el joc és més relaxat i divertit. Si voleu una manera de fer exercici físic, desafiar-te a tu mateix i divertir-te, llavors la pràctica d’un esport pot ser l’opció adequada per a tu, però si el que vols és simplement divertir-te, llavors jugar a un joc pot ser més el teu estil.

Enllaç drive: https://drive.google.com/drive/folders/1MjuHz3f7njiHCksyoc6MQfv7tmetwu5Y?usp=sharing

Referències bibliogràfiques:

Capretti, S. (2011). La cultura en juego: el deporte en la sociedad moderna y post-moderna. Trabajo y sociedad, (16), 231-250.

Cuadros Niño, A. F., & Otálora Peñaloza, B. C. (2019). Implementación de juegos y deportes alternativos que permitan la inclusión deportiva en niños y niñas entre las edades de siete a doce años de la fundación (FUNDAR), ubicada en la localidad de Suba de la ciudad de Bogotá (Doctoral dissertation).

Zubizarreta Cortadi, A. (2020). Deportes individuales vs. deportes colectivos: diferencias en diversión, orientación motivacional y resiliencia.

La frontera entre l’esport i els esportistes professionals

Tots els esports no són iguals, i encara que siguis campió del món, si vens d’un esport modest, o que no té molta rellevància a nivell societat, preval aquest títol a tots els nivells.

El sacrifici que realitzen els esportistes que no practiquen esports multitudinaris (futbol, bàsquet,….) no sols és físic o de rendiment, sinó que han d’invertir moltes hores d’entrenament, de planificació, de lluita,… i tot això sempre com a complement d’una jornada laboral i familiar diferent.

Els esportistes professionals de futbol no tenen les mateixes condicions que els altres esportistes, i aquesta frontera es genera en què deporti pràctica, és igual si ets el millor de la teva comunitat autònoma o del teu país, ningú et coneix, pocs són els que et donen suport i nul·la és la visibilitat que tens en els mitjans.

Quan jo tenia 18 anys, jugava en 1r Divisió nacional d’handbol (per sota de divisió d’honor), totes les meves companyes i jo no rebíem cap ajuda ni compensació econòmica per jugar en l’equip. Veníem de treballar i/o estudiar i després de tot el dia dedicaves temps en l’equip en què seguís endavant. Entre setmana 4 entrenos i dissabte o diumenge partit, pràcticament la teva vida girava entorn de l’equip, però no pots dedicar-te a això 100% perquè ningú finança una 2ºdivisión d’handbol femení, i si fos futbol o bàsquet?? En 2n divisió tenen sous escandalados i viuen es dediquen a això plenament, aquest és el seu treball.

Si alguna vegada teniu l’ocasió de compartir el dia a dia amb un equip d’elit veureu la gran diferència, quant al temps que dediquen, que és similar al nostre, però amb inversions diferents.

I els olímpics?, és increïble l’esforç que realitzen, les hores de sacrifici i treball i la poca rellevància que tenen a nivell mediàtic, has de guanyar una medalla i encara sembla que continua sent insuficient perquè et patrocinin i/o et bequin perquè puguis dedicar-te a això.

Si sumes les hores invertides pels uns i els altres, la diferència és abismal, però l’objectiu és el mateix.

En conclusió, l’evidència diu, que tant generes, tant ganes, per això, avui dia el futbol genera molt entusiasme i fanatisme i per tant els diners que es maneja és enorme. En la majoria d’esports, independentment de la categoria en la qual juguis els jugadors no cobren, i la majoria, es paguen els seus desplaçaments o costegen part d’ells.

P.D. La qualificació d’un esport com a professional correspon al Consell Superior d’Esports.En l’actualitat el CSD només té qualificades com a competicions professionals les de futbol en Primera i Segona Divisió A i les de bàsquet en Primera Divisió (ACB).

Així es corrobora explícitament en la disposició addicional sisena del Reial decret 1251/1999, de 16 de juliol, sobre Societats Anònimes Esportives , en assenyalar que ” …… són competicions de caràcter professional i àmbit estatal , les actualment existents en les modalitats esportives de futbol i bàsquet: Primera i Segona Divisió A de futbol i Primera divisió masculina de bàsquet, denominada lliga ACB”

Enllaç drive: https://drive.google.com/drive/folders/1RVqZ0X9gnv9pf8h61nQwdP_GTjQos2fn?usp=sharing

Referéncies bibliogràfiques:

Real Decreto 1251/1999, de 16 de julio, sobre sociedades anónimas deportivas. Gobierno de España. Madrid: Ministerio de la presidencia.

de Subijana, C., Moro, M., & Muniesa, C. A. (2018). La retirada deportiva en deportes colectivos: comparativa profesionales y amateurs. SPORT TK-Revista EuroAmericana de Ciencias del Deporte, 7(1), 41-46.

Gómez Sánchez, A. (2021). Deportes minoritarios. Auge, evolución y tratamiento mediático.

L’esport en el medi natural

Gràcies a l’esport podem transmetre multitud de valors com la companyonia, la igualtat, l’afany de superació, el respecte,…..valors fonamentals no sols per a jugar en equip, sinó per a la vida en quotidiana.

Cada dia estem veient com l’esport aquesta traspassant tot tipus de fronteres, que fins fa poc temps semblaven infranquejables. Si mirem als esports més tradicionals com el futbol, bàsquet i ciclisme, veiem com estan canviant, ja no són primordials, principals, ja no es consideren com els esports regna, sinó que a poc a poc estan guanyant més visibilitat altres esports minoritaris, també l’esport femení, i també els esportistes paralímpics,…. En definitiva, estem canviant la manera de veure l’esport i estem en procés d’intentar igualar la importància i rellevància de cadascun d’ells independentment de la seva especialitat. Tots aquests indicadors posen de manifest que des de l’esport se salten molts límits i davanteres i que gràcies a aquests canvis i podem assumir nous reptes.

Actualment, els esports a l’aire lliure estan traspassant tot tipus de fronteres, ja que estan convertint les muntanyes, vessants, rius, costes,… en veritables carrers majors de molts pobles i ciutats, forjant així una nova reputació turística secundada per Ajuntaments i corporacions locals. Si el teu poble té un lloc on poder gaudir de la naturalesa, aquest serà idoni per a crear una zona de gaudi, entrenament, activitats i/o convivència, “on abans no passava res, avui es converteix en un lloc diferent”.

La força de l’esport és increïble, la majoria d’aquests aficionats esportistes reclamen el seu dret a fer esport en la naturalesa i a més tenen una molt bona consciència per a preservar-la. L’esport genera un gran respecte cap al medi natural i per això, hem de continuar potenciant aquestes activitats, perquè gràcies al turisme rural podem ampliar les fronteres perquè tots puguem gaudir d’elles amb respecte i conscienciació.
En aquest sentit, pensem que l’esport pot ajudar a aportar una nova mirada sobre els diferents espais naturals, i gràcies a això afavorir i mercantilitzar els espais, perquè es puguin realitzar totes les activitats possibles de manera segura, explorant cadascun dels nostres racons i que tots puguem realitzar esport en les millors condicions.

Totes aquestes experiències de traspàs de fronteres i les seves conseqüències, tant les positives com les negatives, es recolzen evidentment en interessos comercials i econòmics que són els que semblen prevaler per sobre d’interessos més polítics, socials o, simplement, identitaris. Tots aquests interessos, encara que són presents de manera minoritària, i apareixen residualment o apel·lant la nostàlgia, creiem que poden continuar influint en tot però l’esport i les activitats esportives han de prevaler en tot això. Per això el medi natural encara que requereix un esforç i una inversió per a les entitats locals seria un molt bon lloc per a realitzar esport sense cap cost, gaudint d’una cosa tan senzilla com és la naturalesa i la seva biodiversitat.

En conclusió, l’esport en el medi natural té una aspiració universalista i inclusiva, ja que traspassa davanteres, transformant economies, paisatges, usos del territori. Les activitats en l’entorn natural augmenten les experiències personals i aprenentatges significatius, donant lloc a nous hàbits de conducta i coneixements

Salutacions!

Enllaç al drive: https://drive.google.com/drive/folders/1eMErT08Ppvoh7avMslrTh_2rHn2FTCQQ?usp=share_link

El límit de l’esportista on està: en la ment o en el físic?

L’esportista té objectius, metes, constància, obedicencia,… a part de l’entrenament físic fa un treball mental impressionant durant l’entrenament i/o la competició, ambdues són la clau en aquesta cerca del límit de les forces. Per això, si aconseguim que una persona pugui aconseguir les seves metes a través d’una duresa mental i una increïble capacitat d’aguant físic, no li frenarà ni el cansament ni altres factors.

El límit en l’esportista està sent estudiat actualment per a conèixer i posar en dubte: on està aquest límit?, quan apareixerà?, i on ho podem veure/corroborar? i com es podria entrenar/treballar?.

Són diverses les preguntes que es generen entorn d’aquest concepte. Un estudi elaborat per Samuele Maria Marcora i Walter Staiano i publicat per European Journal of Applied Physiology intenta donar amb la clau per a trobar el límit. La recerca consistia a aplicar un test als participants (esportistes) i els portaven a l’extenuació mitjançant una prova d’esforç. Immediatament després d’arribar a aquest moment de fallada física, aquests esportistes realitzaven una altra prova en un cicloergómetro per a oferir el màxim rendiment durant 7 o 8 segons mes. Els resultats obtinguts daten que la fatiga muscular causa esgotament durant l’exercici aeròbic d’alta intensitat i suggereixen que la tolerància a l’exercici en subjectes altament motivats està limitada en última instància per la percepció de l’esforç. El principal resultat d’aquesta recerca van ser els valors de força voluntària. Aquests indicadors van ser tres vegades majors que en la prova de l’esforç fins a l’esgotament. Conclusió: Hi ha vida més enllà del “esgotament”

Els límits de l’esportista influeixen molts factors, el per què i quan s’abandona un exercici pot explicar-se a través de diferents punts de vista, la qual cosa si que aquesta clar que a més de l’entrenament físic, l’esforç per aconseguir alguna cosa supera la motivació per aconseguir-lo “Voler és poder”.

Aquest cap de setmana, el meu club i jo competim en el Campionat d’Espanya de Duatló per equips (relleus) en modalitat Supersprint. Estàvem físicament a mig gas i no sabíem amb molta certesa que aspiràvem a guanyar en la nostra categoria, però una vegada coneixíem les nostres possibilitats, canviem el xip, i com teníem tant de desig d’aconseguir ser el millor equip en aquesta modalitat en concret, que a més, va fer que totes féssim pinya i el tinguéssim un desig i/o motivació extra la qual, va marcar la diferència amb la resta dels competidors i per tant, aconseguim realitzar una molt bona feina en equip que ens porto a la victòria i a obtenir l’Or.

En conclusió, si un esportista no marca els seus límits, i es creu capaç d’aconseguir qualsevol cosa l’aconseguirà; amb esforç, entrenament, persistència i aquest plus de motivació. I encara més, si es treballa en conjunt (en equip) i tots anirem més motivats cap al mateix objectiu i cadascun de nosaltres aportarà el millor perquè tots sortim beneficiats i no existeixin límits sinó, treball, objectius (assolibles), motivació i una gran satisfacció.

Enllaç drive:

• https://drive.google.com/file/d/1N4NBdb5gb5rebXPanVHecB-NU_rwrM5B/view?usp=share_link

Referenciès bibliogràfiques:

• Alabarces, P. (1998). ¿ De qué hablamos cuando hablamos de deporte. Nueva Sociedad, 154, 74-86.
• Henao, A. A. (2022). Franquear los límites del deporte y resquebrajarse en varios actos…. Arte-Facto: Revista de estudiantes de Humanidades, (21).
• Marcora SM, Staiano W. The limit to exercise tolerance in humans: mind over muscle? Eur J Appl Physiol. 2010 Jul;109(4):763-70. doi: 10.1007/s00421-010-1418-6. Epub 2010 Mar 11. Erratum in: Eur J Appl Physiol. 2010 Dec;110(6):1305. PMID: 20221773.

Bona tarda!

Segons la RAE, Alteritat és la condició de ser un altre, i cal entendre-la a partir d’una divisió entre un “jo” i un “altre”, o entre un “nosaltres” i un “ells”. En conclusió, l’alteritat implica posar-se en el lloc d’aquest “altre”, alternant la perspectiva pròpia amb l’aliena.

Les institucions escolars constitueixen el lloc idoni en el qual ensenyar a conviure als nostres joves i, per tant, dotar-los de les habilitats socials necessàries que contribueixin al seu ple procés de desenvolupament social i personal (Ramírez; Justícia, 2006)

A més, també és el lloc perfecte per a promoure hàbits saludables a través de l’activitat física, i en sumar-li les relacions d’alteritat podem generar una construcció social molt efectiva des de la base.

L’educació física compleix un paper molt important en l’individu, a través del moviment i la interacció, es transcendeix en intencionalitat i es marca una gran diferència en les relacions socials. Hi ha contacte, hi ha joc, hi ha competició, tot es desenvolupa de manera pròxima, els que són els teus companys es converteixen en adversaris i viceversa, per la qual cosa és una forma de socialització canviant que si la treballem juntament amb el concepte d’alteritat podem beneficiar el seu desenvolupament, els seus valors i la seva comprensió a través del coneixement de les seves pròpies experiències, d’igual a igual.

Ens lleguim! Salutacions!

Enllaç a drive:  https://drive.google.com/drive/folders/1DyXPX6BqvMmr8RiVV903NkJ8egQdMjSi?usp=sharing

Referències bibliogràfiques:

• DICCIONARIO RAE. Alteridad. Definición. (citado el 17 de abril de 2023). Disponible en internet: http://lema.rae.es/dpd/srv/search?key=alteridad
• Fernández, S. R., & Justicia, F. J. (2006). El maltrato entre escolares y otras conductas-problema para la convivencia. Electronic Journal of Research in Educational Psychology, 4(2), 265-289.
• Duarte D., Forero. D. & Guzmán E. (2022). Educación Física en alteridad. Comprendiendo la presencia del otro en la construcción de la corporeidad.
• Noreña, J., & Guarín, H. (2009). Sentido de la alteridad en la formación del licenciado en Educación Física. Educación Física y Deporte, 28(2), 49-57.

Bona tarda a tots!

Les habilitats artístiques i esportives aporten nombrosos beneficis al desenvolupament integral i al potencial de cada nen per múltiples motius.

La dansa és un art que utilitza el cos en moviment com a llenguatge expressiu. (Arteaga i cols, 1999). Cuéllar (1998), parla de la dansa com un llenguatge del cos i, alhora, una activitat psicomotriu que combina harmoniosament moviments en l’espai que una audició musical crea i ordena.

El ballarí expressa els seus sentiments, expressa la història, el “tema” del dansat, felicitat, erotisme, seducció, agressió, conquesta, totes aquelles sensacions, i m’atreveixo a dir, que tots hem sentit alguna vegada. I aquí és on apareixen les respostes quant al seu límit, a si és “com si ens estigués parlant”, doncs no, la dansa no és paraula, és llenguatge pur, és art, i sent així no pot presentar un sesgamiento perquè no té limitació perquè reflecteix “això” que s’ha sentit més enllà de les paraules, llavors no té limitació.

En conclusió podem afirmar que la dansa és una eina de canvi social, amb límits però que sabent utilitzar-la i executar-la ens pot ser de gran ajuda per a nens i joves en el desenvolupament d’habilitats de lideratge, de resolució de conflictes, valors, confiança, creativitat i autoestima, i de respecte cap als seus companys, mestres i institucions

La dansa és un misteri de la història de la humanitat en la qual l’home aconsegueix la seva plenitud humana per la singularitat de l’associació del llenguatge corporal amb l’esperit de l’art sense limits, i a més, aquesta té un gran poder educatiu.

Salutacions!

Link: https://drive.google.com/drive/folders/16-Y8I7PRbSJEp2qH4AC2HU3SzpbF8FGc?usp=sharing