Bona tarda a tothom,
Adjunto l’enllaç del vídeo reflexiu respecte el meu procés d’aprenentatge al llarg d’aquesta assignatura.
Moltes gràcies.
Ens veiem aviat!

Bona tarda companys i companyes,

En aquest darrer registre volia tancar el cicle de parlar dels límits, fronteres i diferències de Sant Andreu de la Barca, però la veritat m’ha resultat difícil trobar una nova temàtica.

Així doncs, aprofitant la meva experiència personal, he decidit parlar dels límits i les barreres físiques i mentals que ens posem nosaltres mateixos per vergonya, pel que diran, per falta d’autoestima o per creure que no serem capaços de fer quelcom.

La meva ciutat ha impulsat una campanya municipal fomentant l’esport i la vida saludable mitjançant descomptes en la matrícula i en les taxes mensuals del poliesportiu municipal. Jo mateixa, que soc una persona que ha fet esport tota la vida, mentalment vaig dubtar si apuntar-me, tot i tenir moltes ganes, perquè pensava que com mai havia anat a un gimnàs i no sabia com funcionaven les màquines, tothom em miraria i tindria molta vergonya. Però no només això, sinó que parlant amb persones del meu entorn m’han comentat el mateix. La qüestió és que quan vaig arribar allà el primer dia estava molt nerviosa, però tot va anar molt bé: els monitors em van ajudar molt amablement i no em vaig sentir observada per ningú. Aquesta situació existia només en la meva ment, era un límit que m’havia posat jo.

Per això vull aprofitar aquest registre per dir que els límits amb l’esport ens els posem nosaltres mateixos i que només són excuses. Fins i tot, el límit econòmic no és una excusa perquè la meva població disposa d’una petita instal·lació a un parc per fer esport de forma gratuïta.

Així doncs, en aquest registre vull recollir algunes de les oportunitats esportives que ofereix el poble per demostrar que n’hi ha una gran varietat d’oferta esportiva per triar el que més t’agrada i que els límits ens els posem nosaltres mateixos.

Gràcies.

Ana María Gómez Ramírez

Enllaç al Drive

Bona tarda companys  i companyes,

Adjunto el meu comentari crític del currículum d’educació primària.

Gràcies.

Ana Mª Gómez Ramírez

Bona tarda companys i companyes,

En aquest penúltim registre continuaré amb els límits, fronteres i barreres de Sant Andreu de la Barca, però concretament, vull rescatar la segona entrega d’aquesta PAC perquè de la mateixa forma que vaig emprar els vídeos per mostrar una gran frontera, aquesta vegada l’he fet servir per mostrar la convergència de diferents cultures en un mateix espai.

La carretera de Barcelona és sense dubte la carretera més important del municipi, ja que està travessada per la nacional N-II. Està localitzada al nucli antic de la ciutat i, en aquesta recta composta per un kilòmetre i mig aproximadament, conviuen diàriament ciutadans de diferents nacionalitats, cultura i religió. Probablement, es tracta de l’antítesi d’illes homogènies i tancades, sense xarxes d’interacció, de les que para Yáñez (2018).

Tal com es pot visualitzar al vídeo, comerços locals com dues vidrieries, un taller de pintura, un petit gimnàs de classes dirigides o una botiga de vestits de núvia, conviuen diàriament i comparteixen espai amb un restaurant xinès, un basar xinès, una teteria àrab, una carnisseria àrab, un local de menjar típic pakistanès, una hamburgueseria sud-americana i, fins i tot, amb una església evangelista.

De la mateixa forma, tant els propietaris dels comerços com els usuaris i clients conviuen, comparteixen espai i experiències i esborren, d’aquesta manera, qualsevol límit o frontera.

Gràcies.

Ana María Gómez Ramírez

Enllaç al Drive

Referències:

Liliana Kremer (et al.) (2018). “Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los bordes”. A Carlos Yáñez Canal (ed.) Entre-lugares de las culturas. Editorial Universidad Nacional de Colombia. (pp. 57-81)

Bona tarda companys i companyes,

En aquest vuitè registre abordaré un dels problemes vigents més importants que es viuen a la ciutat de Sant Andreu de la Barca en l’actualitat: el comerç local està arribant al seu límit i cada vegada més botigues i empreses es veuen en l’obligació de tancar.

En les imatges adjuntades a l’enllaç apareixen algunes de les primeres empreses de la zona comercial del poble que es van veure obligades a tancar com és el cas de la discoteca i una cafeteria. No obstant això, el passat 21 de juliol, una de les poques ofertes d’oci cultural va desaparèixer amb el tancament dels cinemes. Va suposar un veritable impacte entre els veïns. En aquest espai comercial del poble, fa només cinc anys, es podia gaudir d’un restaurant xinès, un xiquiparc, una tenda d’electrodomèstics, la sala de cinema, una botiga de roba esportiva, restaurants de menjar ràpid… I, actualment, només resten oberts la tenda de roba i el restaurant de menjar ràpid.

El tancament del cinema, però, no només va resultar una pèrdua, sinó que el complet tancament de la zona superior del recinte la qual, tal com es poden observar en les imatges, es troben en les ruïnes provocades pel vandalisme cada cop més abundant.

Aquest problema s’ha extrapolat per tota la ciutat i cada vegada més comerços abaixen la persiana definitivament, com és el cas de la resta d’imatges que pertanyen a una immobiliària, una de les últimes botigues de llaminadures de Sant Andreu i el Conforama. Aquests són només exemples, però per tot arreu hi ha més negocis que han hagut de tancar com és el cas de botigues de roba, bars, sabateries, òptiques…

Sense dubte, el comerç local està assolint el seu límit i sembla que ningú fa res.

Ana Mª Gómez Ramírez

Enllaç al Drive 

Bon dia companys i companyes,

En aquest setè registre continuaré amb la temàtica dels límits, fronteres i barreres de Sant Andreu de la Barca i, particularment, avui parlaré sobre les limitacions de trànsit de la ciutat.

En el recull d’imatges de la carpeta Drive es poden observar una sèrie de senyals de trànsit com ara un Stop, límit de velocitat limitat a 30 km/h en zona escolar, obligació de girar cap a la dreta, així com uns límits d’aparcament en zona de càrrega i descàrrega, zona blava i llocs d’estacionament reservats a persones minusvàlides.

Malgrat que en les anteriors entregues els límits es podien percebre com quelcom negatiu, en el cas dels límits de circulació i estacionament és tot el contrari, ja que són necessaris i comporten accions positives i cíviques. Per exemple, el senyal que limita la velocitat en la zona escolar es tracta d’un carrer la qual desemboca en un col·legi de la ciutat i en hores puntes d’entrada i sortida de l’escola està molt transitada per famílies. També, el senyal Stop serveix per parar la marxa, ja que altres cotxes tenen prioritat de circulació i has de deixar-los passar. En el cas d’intentar traspassar aquests límits el resultat podria arribar a ser tan greu com un accident o un atropellament.

El mateix passa amb l’estacionament. Si s’ocupa la plaça d’una persona minusvàlida, quan aquesta que és la que realment la necessita arribi, es veurà amb el problema d’aparcar en qualsevol altre lloc que potser no cobreix les seves necessitats d’amplitud o espai per pujar i baixar del vehicle.

Per tant, respectar aquests límits els límits de circulació i estacionament és necessari, positiu, així com una mostra d’alteritat cap a la resta de ciutadans i cap a la seguretat de tots i totes.

Gràcies.

Ana María Gómez Ramírez

Enllaç al Drive

Bona tarda companys i companyes,

En aquest registre vull continuar mostrant els diferents límits, fronteres i barreres de Sant Andreu de la Barca, així com la manera de traspassar-les, i, en aquest cas, parlaré de la famosa Palanca de Sant Andreu. Es tracta d’una construcció que ha evolucionat amb el pas dels anys però que qualsevol santandreuenc i santandreuenca coneix l’original i l’ha estudiat a l’escola.

Tal com he mostrat en altres registres, el riu Llobregat passa per la meva població, separant els límits de Sant Andreu amb el d’altres poblacions com Castellbisbal o el Papiol. Llavors, a començaments del segle XX, per tal de travessar la frontera i anar d’una població a l’altra, a Sant Andreu es va construir un pont de fusta, amb unes baranes de cordes i uns suports de ferro, conegut com la Palanca. Es tractava d’un pont molt famós, ja que era una de les passarel·les més llargues que hi havia a Catalunya en aquell segle.

A continuació, adjunto una fotografia extreta del web m’agrada Catalunya en què es pot observar com era la Palanca del segle XX.

Extreta de: https://www.magradacatalunya.cat/2019/08/21/quants-ponts-del-diable-tenim-a-catalunya-el-diable-es-catala/palanca-sant-andreu-de-la-barca/

No obstant això, pel motiu de la construcció de l’autovia, l’any 1997 va ser enderrocada i en el seu lloc van construir, el que es coneix al poble com El pont groc. Tot i això, la gent gran continua referint-se a aquesta construcció com la Palanca.

Per tant, l’objectiu d’aquest recull és mostrar una nova manera de trencar els límits i les fronteres territorials del poble, que es va fer al segle passat.

En el següent enllaç trobareu dues imatges del pont actual a més a més d’un dibuix en què he intentat representar l’antiga Palanca.

Gràcies.

Ana Mª Gómez Ramírez

Bona tarda,

El dilluns d’aquesta setmana els alumnes de la classe de 3r, de l’escola en què faig les pràctiques, van escenificar una obra de teatre basada en la llegenda de Sant Jordi. La qüestió és que la llegenda no era la tradicional, sinó una adaptació que es va inventar la tutora la qual va mostrar molta alteritat per la seva part.

Resulta que en aquesta classe el cent per cent dels estudiants són d’origen multicultural, la major part dels quals àrabs, i, per tal que es sentissin integrats i motivats, la història començava amb una escena en què un nen arriba a casa i li diu al seu pare, que va vestit amb una xilava, que celebraran una festa anomenada Sant Jordi i, el pare tot content li respon que, tot i que només fa uns mesos que viuen a Catalunya, coneix la llegenda i li pot ajudar. D’aquesta forma, el nen i el pare fan de narradors al llarg de l’obra. Això marca una gran diferència i els nens i nenes d’origen magrebí es veuen i senten representats en la trama.

Però no només això, sinó que en aquesta llegenda la princesa és qui es rebel·la i expressa enfront de tot el regne que ella serà qui matarà el drac, ja que està cansada de què les dones només serveixin per casar-se i tenir fills. Aquesta és una manera d’incloure la perspectiva de gènere molt adequada i trencar amb els rols antics establerts.

Llavors, penso que en aquesta obra de teatre els alumnes, a més a més d’habilitats expressives, van aprendre molts valors relacionats amb la inclusió, es van sentir representats i, fins i tot, les famílies, malgrat ser una tradició desconeguda per a elles, es van involucrar molt fabricant o comprant les disfresses i complements.

Fins i tot, una de les mares va plorar mentre veia l’obra i tothom va acabar molt feliç.

En el següent enllaç, podreu trobar imatges de fragments del diàleg, una fotografia de la princesa matant al drac i el nen i el pare amb xilava.

Salutacions,

Ana Mª Gómez Ramírez

Bon dia companys i companyes,

En aquest quart registre vull parlar d’un tema realment preocupant pel que fa a la natura i el medi ambient de la meva ciutat: la contaminació. Encara més, penso que la descripció més adient seria: la contaminació sense límits.

Les tres primeres imatges corresponen a la petita muntanya del poble. Tal com es pot apreciar han llençat una infinitat de brossa que no hauria d’estar allà: bosses de patates, llaunes, papers, plàstics, ampolles, una llanta de cotxe… Però, fins i tot, els molls d’un llit antic, els quals estan completament oxidats i suposen un gran perill per a les persones i la fauna autòctona. No entenc amb quina finalitat se’n puja a dalt de la muntanya l’esquelet oxidat d’un llit. El que si puc saber és que algú ha fet l’esforç de portar-ho allà sense mostrar cap mena d’alteritat cap a la flora, la fauna i el medi ambient.

D’altra banda, la quarta fotografia correspon a un tram del passeig del riu Llobregat. Aquesta imatge és realment desoladora, ja que mostra com la vegetació i les arrels estan completament seques i, es podria dir que gran part inertes, cobertes de papers i plàstic que gairebé no deixen veure el terra.

Finalment, en l’última es poden observar uns contenidors els quals estan completament desbordats, però la gent, en lloc d’anar a uns altres situats a pocs metres, acumula la brossa per terra sense pensar en les condicions salubres.

Aquesta falta d’alteritat i preocupació pels animals, la vegetació, la resta de persones i, el medi ambient en general, m’ha fet titular l’entrada com Contaminació sense límits, ja que, aquesta forma de contaminar i generar residus, travessa qualsevol frontera i barrera.

Gràcies,

Ana Mª Gómez Ramírez

Enllaç al Drive

Bon dia companys i companyes,

En aquest tercer registre he volgut plasmar el límit quasi inexistent entre una zona urbana, com és el cas d’una autovia, i un paisatge natural, com és el riu Llobregat. Així mateix, he volgut mostrar el contrast i la gran diferència que podem trobar a tan sols uns metres de distància.

En la primera imatge, podem observar una fotografia del tram del riu Llobregat que passa per Sant Andreu de la Barca. En aquesta es pot veure tant el cabal d’aigua com la vegetació dels voltants, la qual formen l’hàbitat d’animals com diferents tipus d’ocells, conills, ratolins, alguna serp… Que són fàcilment visibles si camines per allà.

En contraposició, i només separada per un reixat de filferro, trobem una autovia. En aquest espai durant les vint-i-quatre hores del dia existeix un trànsit d’automòbils amb la seva respectiva contaminació ambiental i acústica.

Tal com s’observa al vídeo, gairebé no existeix cap límit entre una zona i l’altra perquè estan connectades. Només hi ha aquest reixat com a frontera que marca la gran diferència d’estar a una banda o a l’altra. No obstant això, aquesta separació no és suficient, ja que suposa el límit que no poden sobrepassar els cotxes, però els animals sí que ho fan sense ser conscient del perill de poder ser atropellat.

A més a més, el que no existeix és cap separació acústica i el soroll continu del trànsit (que es pot escoltar a l’àudio del soroll de l’autovia) es filtra entre la pau que transmeten el riu, el vent i els ocells cantant, tal com es pot escoltar a la gravació del soroll del riu.

Espero que us agradi.

Ana Mª Gómez Ramírez

Enllaç d’accés al Drive.

Bona tarda companys i companyes,

En aquesta segona entrada he decidit gravar un vídeo per mostrar el que es podria anomenar “la frontera de Sant Andreu de la Barca”. Aquesta frontera és la via del tren i, he decidit anomenar-la així, ja que en traspassar-la d’un costat cap a l’altra es poden observar realitats completament diferents.

D’una banda, tal com es pot observar en el primer minut i mig de vídeo, es tracta d’una de les zones més velles del poble, amb edificis antics i parcs i pistes d’esport totalment descuidades i en condicions pèssimes. Analitzant les gravacions, es dedueix ràpidament que els habitants d’aquestes zones pertanyen a una classe socioeconòmica baixa i, m’agradaria afegir, que es tracta d’una zona de molta diversitat cultural amb un alt percentatge d’immigració.

Els següents deu segons, pertanyen a la via del tren que, en creuar-la, et trobes amb una situació completament diferent. Sembla fins i tot, que no es tracti del mateix poble.

En aquesta segona banda es poden apreciar edificis nous, una zona d’urbanització, carrers nets i parcs cuidats amb mobiliari pel joc infantil en bones condicions. I, pel que fa als habitants, és fàcilment deduïble que es tracta de persones amb millors possibilitats econòmiques.

Considero que el contrast és tan gran que, per mi, la via del tren és tota una frontera que marca el límit d’un costat i de l’altre. Inclús, tot i tractar-se d’espais que es troben a metres un de l’altre, la seguretat o tranquil·litat que em transmet passejar, per una banda, no la tinc en passar per l’altra.

Podreu trobar aquí l’enllaç del vídeo.

Moltes gràcies.

Salutacions,

Ana Mª Gómez Ramírez

Bona tarda companys i companyes!

En aquesta primera entrega m’agradaria parlar sobre els límits d’accessibilitat del meu barri i com traspassar-los.

En la primera imatge podem observar l’accés al portal d’un conjunt de blocs de pisos. En total, s’han de pujar catorze esglaons per arribar a qualsevol de les porteries. Per tant, quan es va construir, ningú es va parar a pensar ni posar en el lloc (alteritat) d’una persona minusvàlida o amb qualsevol discapacitat motora. Quan van decidir construir aquesta entrada, clarament van marcar uns límits cap a aquestes persones i una frontera que difícilment podran traspassar de forma autònoma.

D’altra banda, tenim aquesta segona imatge del cartell d’un supermercat del barri que ofereix un servei a domicili gratuït. En aquest cas, es mostra un alt nivell d’alteritat en front d’aquelles persones amb dificultats per portar la compra a casa per motius de mobilitat, edat avançada o, simplement, perquè el seu bloc de pisos no disposa d’un ascensor (imatge núm. 3). La disposició d’un elevador pot marcar una gran diferència en la qualitat de vida de moltes persones de la societat.

A més a més, he decidit adjuntar la imatge núm.4 que mostra l’accés a l’estació de tren del barri i, com qualsevol altra estació, gaudeix d’una porta més ampla adaptada a cadires de roda o cotxets.

Finalment, la imatge núm. 5 és una de les entrades a uns jardins els quals han reformat completament per tal de canviar el terra, ja que abans era de fusta i moltes baldes estaven trencades amb grans forats i quan plovia, en relliscar, va caure més d’una persona. I, a més a més, han modificat l’accés (abans era limitat a unes escales) construint, d’una banda, les escales, i, d’altra banda, una rampa. Aquesta modificació ha trencat el límit d’accessibilitat d’una part de la població.

Espero que us agradin.

Enllaç d’accés al Drive