La feina. Jo soc Nanny, què vol dir això? Segons la revista en línia, Chron (2020) “és una persona involucrada en l’educació i dia a dia dels nens, que pot viure amb la família o treballar de 40 a 60 hores setmanals”.

En aquest país, ser nanny és increïble. Qualsevol pot cuidar a nens. Això sí, si vols que et paguin més per hora necessites tenir certificats i cursos de com cuidar a nens. Nosaltres planegem activitats, fem que els nens coneguin altres nens i els ajudem a la socialització, a aprendre a jugar autònomament o amb els altres.

Personalment, em sembla bé que hi hagi cursos de com cuidar a nens, però cada nen és un món. No podem pretendre que amb un curs de dues setmanes en el que has de pagar el sou d’un mes o més, sapiguem com dormir a un nen o com implantar una rutina a un bebé.

Adoro la meva feina, però trobo que faig més de mare que res. No trobo correcte que les nannies eduquem als nens, ja que no som ningú per a fer-ho. A més els nivells d’estrès que podem arribar a patir són molt elevats. Segons la revista Chron (2020) les nannies acceptem la responsabilitat del desenvolupament cognitiu i emocional del nen, ja que passen més temps amb nosaltres que amb els seus propis pares. I qualsevol cosa que li passi al nen, el problema és nostre.

La feina de nanny no està ben regulada aquí a UK. Tenim contractes que s’anomenen “Agreements” en els quals tu has d’acceptar el que la família vol que facis i el que no i si alguna cosa no et sembla bé o vols incloure i canviar tens dret a fer-ho si la família també ho accepta. No et cobreix la baixa mèdica i has de pactar la baixa de maternitat. No tens assegurança, per tant, si passa quelcom, la responsabilitat és teva.

Segons la London School of Childcare Studies (2016) ser nanny és una de les millors feines que hi ha i una de les millor remunerades. No diré que no a o de millor remunerades. Sí que és cert que t’omple molt, formes part d’una família i ajudes als nens a desenvolupar-se i, alhora veus el seu canvi, és meravellós.

Tinc la sensació que a UK, necessiten tenir a una persona perquè els cuidin els nens. Des de la meva perspectiva prefereixen que els eduquin persones alienes a ells, facin la feina bruta com aquell que diu, i quan els pares arribin a casa tot siguin flors i violes. La meva concepció de l’educació no és aquesta. Es necessita implicació en la vida de les criatures i no només estar en les bones sinó també en les dolentes.

Us deixo un recull d’imatges de la meva feina.

Ens llegim!

Drive: https://drive.google.com/drive/folders/1Rt08L0U2b8zKcp1LKRdz1xCyh4SceMwI?usp=sharing

CHRON (2020) : Advantages and disadvantages of being a nanny. https://work.chron.com/advantages-disadvantages-being-nanny-6353.html

London School of Childcare Studies (2016): Why being a nanny is the best job ever?  https://childcarestudies.co.uk/2016/01/18/why-being-a-nanny-is-the-best-job-ever/

Acostumem a anar a plena velocitat en el nostre dia a dia, en setmanes intenses de feina, filles, activitats escolars….. sempre tenim coses planificades, no tenim gairebé temps de parar i reflexionar ….des que he comentat aquest repte, he pres la consciència d’observar més atentament impulsos o accions que poden determinar el meu dia a dia i que hauriem de destacar de la nostra vida. Podria dir que actualment la sensació de no arribar a tot, em fa veure la vida a una velocitat màxima; com podem observar en aquest vídeo d’un dia qualsevol del tràfic de Barcelona….. tot i tenir de fons la Sagrada Família i moltes obres d’art que ens envolten a la ciutat…. la vida corre com els cotxes i hem d’aprendre a parar, gaudir i dedicar-nos temps a valorar que som importants…la vida correrà pels nostres ulls ràpid, però hem de saber parar per gaudir els moments que realment importen.

Després d’aquesta imatge vaig parar i vaig continuar el meu passeig per Barcelona; observant  i volia destacar el mural de la paraula VIDA, per què just en aquell passeig el vaig trobar i no em va semblar una casualitat…. vosaltres que en penseu?

Adhereixo l’enllaç a GoogleDrive: https://drive.google.com/drive/u/2/folders/1Rzpq52WKYVSi0OBMm3DgYq4xgWkkcGkr

Aquesta Setmana Santa he aprofitat i he anat a desconnectar de tot, me n’he anat a un càmping a 5 km de Besalú i he gaudit de la natura i d’alguns pobles de Girona i, fins i tot, he desvirtualitzat a un company de la UOC!

En el meu dia a dia estic tan ficada en la forma de vida de la ciutat que molts cops m’oblido de parar a mirar tot el que m’envolta i fer-li fotografies o enregistrar vídeos, però quan surto del Barull de soroll i edificis vull fotografiar tot el que tinc al davant.

Avui amb aquesta entrada, vull reflexionar sobre el temps i el poc que l’apreciem. A la ciutat normalment anem corrents a tot arreu, sense parar a observar allò que tenim davant! No sortim a donar una volta per veure el que tenim a prop. Però jo aquesta Setmana Santa en quedar-me en un càmping un capvespre vaig decidir anar a fer un tomb pel seu voltant i vaig quedar-me sorpresa amb aquesta imatge:

A la nit vaig aprofitar i fer una barbacoa i vaig poder captar un soroll que m’encanta:

https://drive.google.com/file/d/1EXyyVof2eI0TSUXzNJQd309sFDSRiKiV/view?usp=share_link

L’endemà vaig aprofitar el dia per anar a diversos pobles, com Besalú, on ja havia estat, però vaig tornar a enamorar-me del poble, vaig estar dues hores caminant pels carrers i es va passar el temps volant!

Més tard aquell dia vaig poder anar a Castellfollit de la Roca, vaig poder desvirtualitzar a un company i em va mostrar un petit “poble” a prop d’allà on hi havia casetes fetes a mà per un home del poble, encara que era un lloc preciós poques persones el coneixen i això és el que el fa especial.

Encara que vaig anar-me’n tres dies sencers, el temps va passar volant, vaig poder gaudir de tot, i aturar-me a observar tot el que veia, no com a la ciutat on el temps també passa volant, però no et deixa observar en profunditat res!

Adjunto enllaç al drive:

https://drive.google.com/drive/folders/1_EPLffjjg7mFvNL7gVrtbDamUj-34wjz?usp=share_link

Bon dia companys i companyes,

En aquest tercer registre he volgut plasmar el límit quasi inexistent entre una zona urbana, com és el cas d’una autovia, i un paisatge natural, com és el riu Llobregat. Així mateix, he volgut mostrar el contrast i la gran diferència que podem trobar a tan sols uns metres de distància.

En la primera imatge, podem observar una fotografia del tram del riu Llobregat que passa per Sant Andreu de la Barca. En aquesta es pot veure tant el cabal d’aigua com la vegetació dels voltants, la qual formen l’hàbitat d’animals com diferents tipus d’ocells, conills, ratolins, alguna serp… Que són fàcilment visibles si camines per allà.

En contraposició, i només separada per un reixat de filferro, trobem una autovia. En aquest espai durant les vint-i-quatre hores del dia existeix un trànsit d’automòbils amb la seva respectiva contaminació ambiental i acústica.

Tal com s’observa al vídeo, gairebé no existeix cap límit entre una zona i l’altra perquè estan connectades. Només hi ha aquest reixat com a frontera que marca la gran diferència d’estar a una banda o a l’altra. No obstant això, aquesta separació no és suficient, ja que suposa el límit que no poden sobrepassar els cotxes, però els animals sí que ho fan sense ser conscient del perill de poder ser atropellat.

A més a més, el que no existeix és cap separació acústica i el soroll continu del trànsit (que es pot escoltar a l’àudio del soroll de l’autovia) es filtra entre la pau que transmeten el riu, el vent i els ocells cantant, tal com es pot escoltar a la gravació del soroll del riu.

Espero que us agradi.

Ana Mª Gómez Ramírez

Enllaç d’accés al Drive.

L’Underground. La forma més senzilla de viatjar per Londres.  Tot i que també trobo, que és una de les més cares a part de l’Uber i el Cab (taxi).

Cada dia agafo l’Under per anar a la feina i tornar a casa. L’enregistrament de so que escoltareu és una parada, la de tornada a casa. Si us he d’expressar el que sento cada vegada que entro al metro en una sola paraula diria que és estrès.

El metro de Londres és el més antic del món segons la BBC. Aquest any, el 10 de gener va ser el seu 160è aniversari. I sabeu què? Segueix igual. Les vagonetes, les estacions. Aquí li diuen “Heritage”. Els encanta mantenir aquesta herència cultural i no només amb el metro, també amb les cases i edificis de la ciutat.

Segons diferents diaris consultats i estudis realitzats recentment, l’aire de l’Underground de Londres no és tan net com ens fan entendre. La Doctora Green (2022) ens comenta que en el seu estudi s’han trobat moltes micropartícules tals com, bari, NO2, Ozó, coure entre d’altres, que poden afectar tant als treballadors com aquells usuaris que viatgen de manera recurrent.

En resum, aquest soroll es troba en el dia a dia de milions de persones que utilitzen per anar a treballar a les 6 am o 7 am del matí i també per a tornar a casa. Jo trobo que és acostumar-se al seu “heritage”, ja que, en les noves línies de metro el soroll és inexistent. Malgrat que si haguessin de fer algun canvi, haurien de destruir gran part de les línies i això, és una cosa que no està en els plans del TFL (Transport de Londres).

Adjunto enllaç al drive: https://drive.google.com/drive/folders/19iTJJIngX6L302DamiWwpMFGSXk57uIj?usp=share_link

Referències: 

BBC NEWS: https://www.bbc.com/mundo/noticias/2013/01/130109_londres_150_metro_dp.

Arthur, Amy. (7th March, 2022). ” Does the air pollution on the London Underground harm your health?”. BBC Science Focus.  Enllaç web: https://www.sciencefocus.com/news/london-underground-air-pollution/.

Per aquest segon registre, durant la setmana, m’he aficionat a visualitzar i fotografiar les postes de sol tan maques que ens regala la Mare Naturalesa. Amb aquestes imatges, us convido a gaudir i a transportar-vos a aquest paisatge tan formidable, a alimentar la vostra imaginació i a crear nous pensaments i reflexions. La naturalesa ens inspira a gaudir del moment, ens ensenya a estar en el present, a tenir equilibri i estabilitat a les nostres vides, a estar viu i en unió amb el món.

Comparteixo la carpeta del Drive per poder visualitzar millor les imatges:

https://drive.google.com/drive/folders/14fvBjNBGEwRcWty2KaT5do6vvgSNKdAv?usp=sharin

Em considero una persona molt observadora, i una de les coses que m’agrada enregistrar són els grafitis que em vaig trobant a Barcelona; ciutat on treballo. Just al costat de la meva feina hi ha uns murs lliures on diversos artistes urbans impregnen la seva essència.

Parlant de la línia que vull treballar als registres; la vida des de diferents vessants, m’ha semblat rellevant aquesta imatge de Salvador Dalí tan representativa.

Salvador Dalí interpretava la seva realitat des de la invenció, amb imatges oníriques que simulaven un somni o una irrealitat. Per Dalí la pintura surrealista va ser un suport que li va permetre generar mons idealitzats i inventats plens de fantasia.

A vegades podríem dir que tots i totes tenim una mica d’aquesta visió de la vida, idealitzem moments i experiències i tots busquem que els nostres somnis es facin realitat.

Hola a tots i totes,

Avui m’agradaria compartir-vos la meva reflexió dels dos “mons” que visc. Per un costat, tenim la muntanya, on és el meu càmping i on faig alguns caps de setmana a l’any. Per un altre costat, tenim la ciutat, el meu dia a dia.

Primer parlaré de la muntanya, lloc on vaig a desconnectar de tot, estar amb la família i la meva gossa. Encara que és cert que pocs cops hi vaig, aquest darrer cap de setmana vaig pujar cap a Manresa, on és el meu càmping, a fer una calçotada amb la família. Vaig aprofitar aquesta escapada per aturar-me a observar i escoltar tot allò que m’envoltava com podreu veure a continuació:

D’altra banda, tenim el meu dia a dia, la ciutat. Aquesta té moltes coses bones, i d’altres molt dolentes. Aquí si em poso a escoltar al meu voltant l’únic que aconsegueixo distingir és sorolls de cotxes (com el vídeo que hi ha adjuntat), persones parlants i nens jugant pel carrer. I encara que m’encanta viure a la ciutat, on tinc a prop tot allò que vull i més, cada cop més penso que al final me n’aniré a viure a la muntanya, per poder tenir la tranquil·litat que sento cada cop que vaig a ella.

És impactant la diferència que hi ha d’un lloc a un altre quan només estan a 45 minuts en cotxe l’un de l’altre, que és el que posa el límit entre un estil de vida de muntanya i un estil de vida de ciutat?

Bones tardes companys docents,

Aquí torn amb una aportació que, de certa manera,és important per jo, que està al nostre dia a dia, i que ha creat consciència a les persones que m’envolten.
Fa temps que el meu hobby és fer fotografies de menjar, i és que l’art de la cuina em fascina. Anar a un restaurant o bar i veure les composicions dels plats m’encanta, crec que per crear segons quins plats has de tenir mandra i ull, ja que no és fàcil.

Em dedic a deixar ressenyes de tots els llocs on vaig. Sempre faig fotografies del menjar. Al principi les feia per fer, però ara m’agrada cercar un angle que faci gola, que quan algú vegi la meva aportació sigui capaç de tastar el menjar amb una mirada, i és més, que li faci tantes goles com per anar a aquell lloc. I és que la fotografia i el text són un art capaç de conquerir amb la mirada i la paraula.

Tot això va començar perquè em dedicava a la reputació d’una empresa i arriba a cansar rebre només comentaris negatius. Tenim tendència a expressar-nos quan alguna cosa no ens agrada, però i si ens agrada?. Crec que és important poder dir les coses positives i les negatives, deixar la teva opinió pot ajudar a una altra persona a decidir si anar a aquell local o no. Així que podem dir que intent conquistar amb l’art de la paraula i la fotografia, aportar informació per ajudar a altres.

Aquí és on podem parlar de límit, frontera, diferència i alteritat. Per què?

La frontera és el paper que juga la societat, el que pot aportar o no per ajudar a altres, ja sigui amb la reputació d’un local o per resoldre dubtes d’un lloc. La diferència està en com pots canviar un negoci si aportes el teu granet d’arena, hem d’aprendre a valorar totes les sensacions que ens fan sentir. Una imatge i una opinió genera alteritat, fa que ens posem en la posició d’un altre per si dubten anar a aquell restaurant/bar. I límit, és el que marca la societat, fins a on estam dispostos a arribar per ajudar?. El que faig, és perquè m’agrada, però aquesta setmana he reflexionat sobre que principalment, el que faig ajuda no només al negoci sinó al que decideix anar a un lloc.
I aquí venen les aportacions, petits detalls, angles d’imatge i art gastronòmic que poden canviar reputacions.

Enllaç:
https://drive.google.com/drive/folders/14snYcdcwmTRrVh-K542n9yVToPhK8I-V?usp=sharing

Salut
Laura

Bona tarda companys i companyes,

En aquesta segona entrada he decidit gravar un vídeo per mostrar el que es podria anomenar “la frontera de Sant Andreu de la Barca”. Aquesta frontera és la via del tren i, he decidit anomenar-la així, ja que en traspassar-la d’un costat cap a l’altra es poden observar realitats completament diferents.

D’una banda, tal com es pot observar en el primer minut i mig de vídeo, es tracta d’una de les zones més velles del poble, amb edificis antics i parcs i pistes d’esport totalment descuidades i en condicions pèssimes. Analitzant les gravacions, es dedueix ràpidament que els habitants d’aquestes zones pertanyen a una classe socioeconòmica baixa i, m’agradaria afegir, que es tracta d’una zona de molta diversitat cultural amb un alt percentatge d’immigració.

Els següents deu segons, pertanyen a la via del tren que, en creuar-la, et trobes amb una situació completament diferent. Sembla fins i tot, que no es tracti del mateix poble.

En aquesta segona banda es poden apreciar edificis nous, una zona d’urbanització, carrers nets i parcs cuidats amb mobiliari pel joc infantil en bones condicions. I, pel que fa als habitants, és fàcilment deduïble que es tracta de persones amb millors possibilitats econòmiques.

Considero que el contrast és tan gran que, per mi, la via del tren és tota una frontera que marca el límit d’un costat i de l’altre. Inclús, tot i tractar-se d’espais que es troben a metres un de l’altre, la seguretat o tranquil·litat que em transmet passejar, per una banda, no la tinc en passar per l’altra.

Podreu trobar aquí l’enllaç del vídeo.

Moltes gràcies.

Salutacions,

Ana Mª Gómez Ramírez