Les esglésies. A UK, segon Britain Visitor (2023), hi ha unes 40.000 esglésies de les quals 16000 són d’origen anglicà. Normalment, quan la gent va a les esglésies espera trobar-se un lloc de culte, en el que s’ha de respectar i estar en silenci. Jo també ho pensava fins em van convidar a un “playgroup” a una església, on s’ajunten persones amb nens per jugar.

Londres està plena d’esglésies i les utilitzen, moltes d’elles com a suport econòmic de l’església, ja que no tenen prou per a subsistir-hi. Han transformat els espais de culte, en espais per a nens durant en el matí i espai de culte i missa els caps de setmana i les tardes.

D’altres han optat per llogar-les i transformar-les en “food markets” on la gent va a l’església a menjar i gaudir de l’experiència no pel culte, malgrat que estigui regentat per l’església.

Socialment, si no ets una persona religiosa no hauria d’haver-hi problemes en què les esglésies es transformessin per pagar les seves factures i així obtenir més ingressos. No obstant això, no moltes persones que tenen arrelada la seva religió estan contentes amb aquestes noves formes d’omplir el cabestrell de les esglésies.

Aquí entrem en una lluita entre la societat, la cultura i l’economia. Hauria de prevaldre la cultura per sobre de la societat que vol passar una bona estona en un lloc tranquil i que disposen de joguines i entreteniment per als nens o la religió i el culte malgrat que no hi hagi diners per a mantenir-la.

Les diferents visions sobre les transformacions de les esglésies és dispar, però d’alguna manera s’han de mantenir.

A parer meu, una persona no religiosa penso que estan fent un bé a la comunitat, donant un espai serè i tranquil per als nens en els quals propicien la socialització i el joc entre iguals sense incloure la religió, només l’espai. Moltes són a la voluntat, pagues el que vols així que, no trobo malament que les esglésies donin altres serveis per aconseguir diners i així mantenir-se.

He escollit les imatges i el vídeo perquè expressen molt bé allò que vull explicar i és molt més senzill veure-ho que imaginar-ho o només sentir-ho. Cada imatge i vídeo està titulada i van seguides. Algunes estan en vertical, disculpeu-me, encara em costa acostumar-me als enregistraments.

Drive: https://drive.google.com/drive/folders/1ckyIiJl4u5DVXG-cz0ZDdAci2gCQMt7I?usp=share_link.

Britain Visitor: https://www.britain-visitor.com/churches-uk.

Seguint la línia exposada en el post anterior, aquest cop he anat a visitar el que al poble el coneixem com a pavelló d’esports antic, ja que a la localitat n’hi ha tres i com és evident tot fen honor al seu nom aquest és el més antic de tots.

Aquesta vegada ens trobem amb una tessitura diferent de les anteriors, les quals no disposaven de cap equipament, eina, ajuda per a persones amb mobilitat reduïda i aquest cop sí. El problema resideix que com s’observa a les imatges, aquest ascensor per poder accedir a les grades només arriba a cobrir el primer tram d’aquestes, no pas al segon ni al tercer. Això provoca que una persona amb alguna discapacitat motriu pugui accedir a veure el partit d’una forma correcte a la graderia, però si aquesta persona fos un treballador d’alguna cadena audiovisual li resultaria impossible acudir als espais destinats per fer les retransmissions situades a dalt de tot de les grades, pujant el 2n tram d’escales. En aquest sentit, també és impossible accedir als espais polivalents destinats al final del tercer tram de les escales, així doncs si l’ajuntament o qualsevol ens de caràcter privat llogués aquells espais per realitzar tallers o el que cregués oportú, aquestes persones amb dificultats motrius no podrien accedir-hi.

És per això que aquest recull d’imatges van enfocades a la denúncia no pas de la no accessibilitat al pavelló, sinó la de no accessibilitat a certes zones d’aquest espai.

Enllaç Resigtres 6:

https://drive.google.com/file/d/1cHiV_a8gI1JTQCXzJ7lL8ahmXmKPn7CG/view?usp=share_link

Com bé vaig comentar en post número 4, aquest cop el recull d’imatges que he realitzat són de les pistes poliesportives de la localitat. En aquest sentit, no he fet cap fotografia ni de l’entrada ni de les instal·lacions en si, ja que en aquest sentit sí que estan totes habilitades per les persones amb alguna discapacitat motriu. No obstant això, com bé veureu en les imatges fetes, el problema recau en les graderies, on com s’hi pot observar, resulta impossible accedir-hi, ja sigui per les escales de la dreta, de l’esquerra o les del centre. Aquest fet provoca que tota aquella persona amb alguna discapacitat motriu no pugui gaudir d’una correcta visualització de qualsevol prova duta a terme en aquestes instal·lacions, ja que s’hauria de quedar a la mateixa alçada que els corredors i en qualsevol moment per la interferència d’alguna altra prova o persona la seva visió de la cursa i/o prova quedaria malmesa.

Per aquest fer i a través d’aquestes imatges faig la denúncia corresponent a aquest fet en el treball a veure si gràcies a això aconseguim l’acondicionament de les instal·lacions en aquest sentit.

Enllaç Registres 5.

https://drive.google.com/drive/folders/1BsOAUQh0u-5NCPd5RSAhPWl6-8bwLSpD?usp=share_link

Bones companyes!

Aquesta setmana m’agradaria parlar dels viatges i de les diferències que he pogut apreciar entre, el que he vist en el meu viatge a Lanzarote i Barcelona on visc actualment.He aprofitat aquest pont per anar a Lanzarote a conèixer a uns amics i no m’esperava que l’illa m’agrades tant com ho ha fet! Els seus paisatges són impressionants i l’hospitalitat de les persones que viuen allà és impressionant.

Encara que ja estava avisada pels meus amics, el que més em va sorprendre va ser l’altura dels edificis en comparació amb Barcelona. A la meva ciutat, Badalona, hi ha blocs de pisos amb 15 -16 plantes mentre que a Arrecife (la capital de Lanzarote) l’edifici més alt és el Gran Hotel, el qual compta amb 15 plantes i la resta tenen com màxim 3 pisos d’altura. També referent a l’arquitectura em va encantar que totes les cases eren blanques amb finestres blaves o verdes segons la zona on es trobessin, cosa que pocs cops veiem a Barcelona a no ser que siguin noves construccions.

En canvi, parlant sobre el paisatge em va sorprendre, va ser no veure cap zona verda com aquí. Allà els parcs són amb pedres volcàniques i palmeres, mentre aquí trobem parcs amb molta gespa, arbres i flors per tot arreu. Les platges de sorra negra també em van impressionar, d’igual manera que les vinyes que són molt diferents de la resta d’Espanya.

Sens dubte Lanzarote és un lloc on tornaré i on tornaré a gaudir dels seus paisatges i la seva gent. Si no heu anat, us recomano que ho feu!

Enllaç al drive: https://drive.google.com/drive/folders/14_8JIzmBO0PT4LlkpguYXc8HZjTyT8B_?usp=sharing

LA VIDA NO ÉS UN SOMNI

Ens passem la vida somiant desperts; pensant el coses que podríem fer o podríem tenir; però després arrelem a la realitat i valorem el que realment estem fent a la nostra existència.

Somiar és maco però també hem de ser realistes amb el nostre dia a dia i la nostra capacitat d’on podem arribar; el nostre esforç i la nostra constància és el que posarà el fil a l’agulla en el nostre procés de vida. Actualment la cultura de l’esforç està poc arrelada a la nostra societat; la meva mare sempre em deia que podràs arribar allà on tu posis el limits; podràs somiar però poques vegades aquests somnis es faran realitat si per tu mateixa no els aconsegueixes.

Fa poc vaig tenir un somni impossible on una companya de feina que va morir fa poc; estava present en ell i a més a més el somni la representava curada sense la malaltia que se la va endur. Aquell dia em vaig despertar alegre, contenta i tot i saber que era un somni impossible; em vaig aixecar pensant que durant aquell dia tot seria possible. A vegades els somnis són petits impuls que ens dona el cervell mentre estem inconscients per poder tirar el nostre dia a dia de forma positiva; altres vegades ens aixequem sobresaltats en mig de la nit perquè el somni s’ha convertit en un malson; i aquella nit representa el nostre dia … per aquest motiu els somnis no ens han de suggestionar el nostre dia a dia i el que si que hem de saber valorar les nostres capacitats, actituds i esforços per poder dirigir la nostra vida assolint tots els objectius que ens marquen en ella… Perquè com bé diu el refrany…els somnis, somnis són!!

http://www.jananguita.cat/wp-content/uploads/qu%C3%A9-son-los-sue%C3%B1os.jpg

Deu curiositats sobre els somnis GETTY IMAGES

Drive: https://drive.google.com/drive/folders/1arhbsx_ZjxuliC-u0uDsoOSleqrkEmHb?usp=share_link

Bona tarda,

El dilluns d’aquesta setmana els alumnes de la classe de 3r, de l’escola en què faig les pràctiques, van escenificar una obra de teatre basada en la llegenda de Sant Jordi. La qüestió és que la llegenda no era la tradicional, sinó una adaptació que es va inventar la tutora la qual va mostrar molta alteritat per la seva part.

Resulta que en aquesta classe el cent per cent dels estudiants són d’origen multicultural, la major part dels quals àrabs, i, per tal que es sentissin integrats i motivats, la història començava amb una escena en què un nen arriba a casa i li diu al seu pare, que va vestit amb una xilava, que celebraran una festa anomenada Sant Jordi i, el pare tot content li respon que, tot i que només fa uns mesos que viuen a Catalunya, coneix la llegenda i li pot ajudar. D’aquesta forma, el nen i el pare fan de narradors al llarg de l’obra. Això marca una gran diferència i els nens i nenes d’origen magrebí es veuen i senten representats en la trama.

Però no només això, sinó que en aquesta llegenda la princesa és qui es rebel·la i expressa enfront de tot el regne que ella serà qui matarà el drac, ja que està cansada de què les dones només serveixin per casar-se i tenir fills. Aquesta és una manera d’incloure la perspectiva de gènere molt adequada i trencar amb els rols antics establerts.

Llavors, penso que en aquesta obra de teatre els alumnes, a més a més d’habilitats expressives, van aprendre molts valors relacionats amb la inclusió, es van sentir representats i, fins i tot, les famílies, malgrat ser una tradició desconeguda per a elles, es van involucrar molt fabricant o comprant les disfresses i complements.

Fins i tot, una de les mares va plorar mentre veia l’obra i tothom va acabar molt feliç.

En el següent enllaç, podreu trobar imatges de fragments del diàleg, una fotografia de la princesa matant al drac i el nen i el pare amb xilava.

Salutacions,

Ana Mª Gómez Ramírez

Les vagues o “strikes”.  Durant els quatre anys que porto a Anglaterra, no m’havia trobat amb tants “strikes” com els d’aquest any.  Molts d’ells són deguts al fet que les patronals no es posen d’acord amb l’empresa i normalment, és degut al tema monetari.

Els diferents “strikes” d’aquest any han estat de “National Rail”(tren nacional) incloent el que trasllada a l’aeroport, infermeres, professorat i metro. Personalment és una desgràcia. La ciutat queda completament col·lapsada per no dir que les persones que treballen fora de Londres no tenen com arribar a la feina, per exemple. Per aquells que tenen fills, quan els professors programen l'”strike”, l’escola tanca i els alumnes es queden sense escola.

Avui mateix, dia 27/04, és el cinquè “strike” dels professors i porten així des de febrer. S’hi inclou infantil, primària, ESO i universitats. No és culpa dels alumnes que no se’ls proporcioni educació i que no vagin a l’escola per la mala comunicació i les retalles del país, que afecten directament als professors. Però sempre hi ha algú que ha de pagar les conseqüències dels altres i no és just.

En el cas dels professors, demanen que se’ls apugi el sou de base, per tant, demanen al govern que augmenti el pressupost dels professors. Com bé comenta el diari INews (2023) els incentius i pagues extres dels professors no haurien de venir dels pressupostos de les escoles sinó que el mateix govern és el que hauria d’incrementar el salari base i així, successivament amb els anys.

El govern ha ofert als professors un augment de 1000 lliures al seu sou anual i un increment del 4,3% l’any que ve. Segueixen amb els “strikes”, no és suficient per a la feina i la dedicació dels professors.

Al Drive trobareu un seguit d’imatges de “l’Evening Standard” i un vídeo de la manifestació dels professors i infermers.

Drive:  https://drive.google.com/drive/folders/1xEh8tZjxNyUDGaAyoiF-FMJBN3tFnS0M?usp=sharing

INews: https://inews.co.uk/news/strike-dates-list-when-teachers-nurses-striking-next-april-2023-strikes-this-week-2278452

Bon vespre!

Sortint una mica de la línia dels registres anteriors, avui vull parlar dels sorolls, en concret les obres.

Aquesta darrera setmana han venut el pis del meu costat, un pis que portava buit més de 23 anys i en el que mai havia sentit cap soroll. La meva sorpresa va ser quan vaig arribar el dijous passat a casa després del treball i vaig trobar-me amb els sorolls que trobàreu al meu Drive (https://drive.google.com/drive/folders/1QScOP2QgRyAJK97gFq1LXYSaa_AqBCeg?usp=share_link).

Com entendreu, quan arribem del treball l’únic que volem és descansar i estar tranquils. En el meu cas, m’agrada estar una estona en silenci, ja que treballo amb nens de 5 anys que es passen el dia cridant. I per si no n’hi hagués prou el soroll que escolto a la meva jornada laboral, a casa no es va quedar curt, resulta que les parets (els límits) entre pisos no són d’obra mestra i sembla que estiguin dins de casa llençant les parets i rajoles del lavabo.

El meu primer pensament a veure i sentir que havien començat les obres va ser “a veure quant de temps estem amb soroll”, però res més lluny de la realitat al cap de poques hores vam poder parlar amb l’encarregat de l’obra i ens va explicar que farien cada dia i ens va ensenyar el pis (el qual és del seu germà), però sobretot ens va dir que si en cap moment necessitem una estona sense soroll (per treballar o estudiar) els hi diguéssim i avançarien un altre tipus de feina.

De manera que encara que el soroll és desagradable, a casa ens hem quedat més tranquils en trobar-nos amb uns obrers tan simpàtics i comprensius!

Bona nit,

Durant les últimes dues setmanes, he continuat el meu procés d’observació focalitzant tots els meus sentits als elements que ens regala la Mare Terra. Tots i totes sabem que estem aquí gràcies a ella: l’aigua que bevem, l’aire que respirem, el sol que ens dona vitamines, la vegetació per a la vida animal i el sol per a la producció dels aliments. El problema és que no la cuidem i no la valorem justament. Per aquest motiu, el meu objectiu és observar-la i fer-vos una aproximació a la realitat del quelcom està passant al meu voltant. Al principi d’aquests relats, us vaig fer una presentació dels límits i les fronteres que existeixen en el meu municipi, clarament els dos panorames eren ben diferents i desiguals. Seguidament, us vaig convidar a gaudir de les postes de sol amb les quals jo mateixa em delectava davant de casa. En aquest últim registre, han passat les setmanes i he fet uns petits viatges amb els quals he pogut passar-ho bé gràcies a paratges i perspectives molt boniques, atractives i càlides. En els següents registres, em proposo mostrar-vos una mica més l’altra part de la realitat (no tan bonica), per tal de demostrar que no tot ho estem fent bé ni estem cuidant de la nostra terra el necessari per així estar i viure en pau amb la mare de les mares: la Mare Terra.

Comparteixo la carpeta del Drive per poder visualitzar millor les imatges i els vídeos:

https://drive.google.com/drive/folders/14fvBjNBGEwRcWty2KaT5do6vvgSNKdAv?usp=sharin