Molt bona tarda, companys!

Aquí us deixo el meu comentari crític del currículum de primària.

Salutacions!!

Alejandra

Hola companys,

La publicació no arriba a ser del tot nova, si no que és una continuació del registre 3, La nostra terra.
Aquesta setmana hem anat a veure les arribades dels avions, Mallorca comença a estar amb més moviment que de costum, ve el bon temps i això fa que fenguin a veure l’illa. Hem estat just 10 minuts observant els avions i durant aquest temps han passat 6 avions. Hem vist arribar més avions dels que han sortit. Mallorca es converteix cada cop més en una illa de luxe i aquest post és una crítica. Faig feina a una gestoria i augmenten els noms dels alemans com a propietaris de vivendes i comencen a disminuir els cognoms mallorquins, és a dir, passam de Maria Bosch, Tomeu Vives o Toni Lliteres a Stephan Müller, Anja Kappel o Johanes Werner.
Cases que per a una persona d’aquí són necessitat pugen el seu valor, que impedeix que la gent d’aquí pugui comprar amb el seu sou una casa. Mir enrere i faig una mirada cap al futur i el Leo arribarà a conèixer una Mallorca completament diferent de la meva, i això si és possible viure aquí, perquè els costos pugen, valors, pugen, impostos pugen, en resum tot puja menys els sous.
Les cases comencen a estar habitades per famílies que comparteixen casa perquè no es poden permetre pagar el lloguer una tota sola, els hotels cedeixen estances als seus treballadors perquè els surt més a comptes donar-los una estança que no poder obrir. Les llicències turístiques han fet molt de mal i ara, que les han tancat, que ja no es poden demanar, és quan el mal ja està fet.
Honestament, és trist que ens llevin el dret a viure, que haguem de partir per ser el lloc de residència de segones vivendes lucratives, que l’únic propòsit que tenen és estar tot l’any buides i estar ocupades en l’estiu.

Son temes delicats i per reflexionar, coses que només estan passant a Mallorca si no a moltes illes i llocs de la península.

Enllaç:https://drive.google.com/drive/folders/1INO8w8er95svwtXLmva_itCS_psvhKjm?usp=sharing

Bona tarda companys i companyes,

En aquest penúltim registre continuaré amb els límits, fronteres i barreres de Sant Andreu de la Barca, però concretament, vull rescatar la segona entrega d’aquesta PAC perquè de la mateixa forma que vaig emprar els vídeos per mostrar una gran frontera, aquesta vegada l’he fet servir per mostrar la convergència de diferents cultures en un mateix espai.

La carretera de Barcelona és sense dubte la carretera més important del municipi, ja que està travessada per la nacional N-II. Està localitzada al nucli antic de la ciutat i, en aquesta recta composta per un kilòmetre i mig aproximadament, conviuen diàriament ciutadans de diferents nacionalitats, cultura i religió. Probablement, es tracta de l’antítesi d’illes homogènies i tancades, sense xarxes d’interacció, de les que para Yáñez (2018).

Tal com es pot visualitzar al vídeo, comerços locals com dues vidrieries, un taller de pintura, un petit gimnàs de classes dirigides o una botiga de vestits de núvia, conviuen diàriament i comparteixen espai amb un restaurant xinès, un basar xinès, una teteria àrab, una carnisseria àrab, un local de menjar típic pakistanès, una hamburgueseria sud-americana i, fins i tot, amb una església evangelista.

De la mateixa forma, tant els propietaris dels comerços com els usuaris i clients conviuen, comparteixen espai i experiències i esborren, d’aquesta manera, qualsevol límit o frontera.

Gràcies.

Ana María Gómez Ramírez

Enllaç al Drive

Referències:

Liliana Kremer (et al.) (2018). “Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los bordes”. A Carlos Yáñez Canal (ed.) Entre-lugares de las culturas. Editorial Universidad Nacional de Colombia. (pp. 57-81)

Per fi una mica de pluja!

En aquest nou registre he decidit enregistrar el so de la pluja. Un so que em fa sentir tranquil·la, relaxada i en pau amb mi mateixa. Personalment, m’agraden molt les nits de pluja. Sentir la pluja, quan estic dormint, estirada al llit i dins els llençols, és un petit luxe del qual gaudeixo. Hi ha persones que pensen el mateix que jo, gaudeixen molt amb el so de la pluja, però hi ha d’altres que no els agrada gens, em comenten que no els deixa dormir, o que els crea inseguretat.

Per altra banda, he decidit enregistrar el so de la pluja i unes poques imatges per comentar l’alegria que em produeix que per fi les pluges hagin arribat. Ens trobàvem en un moment molt greu de séquia, arribava el mes d’abril i no plovia. Les pluges han arribat el mes de maig, i encara així, ens hem hagut d’esperar fins al final del mes per obtenir una mica d’aigua. Ara bé, no ens podem queixar, aquestes últimes setmanes han sigut molt bones. La pluja és una font vital d’aigua per als ecosistemes, les plantes, els animals i els éssers humans i és molt necessària per ajudar a mantenir els rius, llacs i aqüífers, així com a cuidar els cultius i mantenir l’agricultura.

La pluja torna a la vida a la terra. Les plantes, que han estat esperant ansiosament aquest moment, han aixecat les seves fulles al cel, desitjades per rebre cada gota d’aigua. La pluja ha aconseguit beneficis per als animals: els ocells han estat buscant aigua desesperadament per beure, banyar-se i revolotejar alegrement per les aigües. Els éssers humans també hem gaudit gràcies a la pluja:l’aire contaminat ha estat canviat en molts moments per unes brises fresques i revitalitzants. Per finalitzar, la pluja beneficiarà molt als agricultors, els quals havien estat molt preocupats pels seus cultius i el seu bestiar.

Afició. El futbol, a UK, és l’esport més jugat malgrat que el criquet sigui l’esport nacional (SQF, 2023). Moltes persones d’arreu de U.K. gaudeixen l’esport com ningú però encara més l’afició dels equips. He tingut l’oportunitat de viure partits de futbol de diferents equips de Londres, tals com el Chelsea, Tottenham o l’Arsenal i a cada un d’ells veus, desigualtats econòmiques, diferències entre les grades i persones del barri de l’estadi al qual vas, però tots tenen en comú, l’amor i devoció al seu equip.

Em va sobtar especialment el del Chelsea, on ningú que no sigui soci o tingui una entrada de revenda pot accedir-hi o el del Tottenham que les entrades es venen per la web a excepció dels socis que sumen ja 45.000 persones i que paguen la quota anual.

Les desigualtats socials i econòmiques són molt visibles on només alguns privilegiats poden accedir als partits, ja que depèn de si ets del barri o no, i també de si tens suficient patrimoni per a permetre segons quines entrades.

L’afició, els fans, són els que predominen i el fet que tantes persones juntes, amb dificultats, limitacions, barreres socials entre d’altres, estiguin totes reunides per a donar suport un club, fa que tots siguin iguals dins l’estadi.

Aquí us deixo un àudio de l’afició del partit del Tottenham contra el Manchester United que es va celebrar el 27 d’abril. He cregut corresponent, també, incloure un àudio, un vídeo i una fotografia perquè noteu els sentiments dels fans del Tottenham i la devoció que senten pel seu equip, sense importar d’on provingui cadascú.

Drive: https://drive.google.com/drive/folders/1RcIZDiwgnQ19SniKLb9y1rMGaiiTeMKO?usp=share_link.

SQF. (2023). “Most played sports in England ranked”. https://sqaf.club/most-played-sports-in-england/.

Porto dies de molts fronts oberts en el meu dia a dia i just a una altra assignatura he vist un documental on parlava de noies musulmanes que es trobaven entre dos mons; per una banda el món que ha creat la seva família i per altra el món que elles volen i en el que són presents.

Foto pròpia: Atrapades entre dos mons

Moltes vegades penso en un dels factors de la meva vida…..la maternitat. La Maternitat ha omplert el meu dia a dia de grans moments, però també de grans angoixes, reptes, renuncies laborals i  professionals, grans desigualtats, moltes culpes , moltes  mirades no apropiades i molts sentiments contradictoris.

Ser mare és una experiència de vida meravellosa, però moltes vegades em plantejo com seria la meva vida paral·lela; la meva vida sense ser mare. Quins reptes m’hauria marcat, quines renuncies hauria fet o quin seria el meu futur professional més immediat.

Ara mateix sento que visc a mitja entre aquests dos grans projectes, el de ser la millor professional possible a la meva feina, que cal a dir que és molt vocacional, i el projecte de ser mare, que vaig encetar ara fa gairebé 11 anys i del qual no em penedeixo però potser ara mateix ho hauria viscut d’una altra manera. Sense renuncies.

Perquè malauradament encara hores d’ara som les dones les que fem el gran sacrifici de la criança, encara queda molt per canviar i espero que les meves filles visquin la seva maternitat o la seva renuncia a ella de forma lliure i empoderades a ser la dona que elles vulguin ser i no s’hagin de sentir entre dos mons o dos realitats molt diferents a les expectatives que s’han proposat a la seva vida.

Foto  pròpia 2: Quadre creat per mi. Representa la primera maternitat, gaudint dels petits detalls; realitzat amb tècnica de transferència d’imatges a llenç i tècniques d’scrapbooking.

Foto pròpia 3:El meu laberint de la maternitat. Representació gràfica

Foto pròpia 4: Junts som més forts. La corresponsabilitat en la criança

Enllaç Drive: https://drive.google.com/drive/folders/1nuoJ3rqNdAIoEfVrGD8mhu8eKMu602CG?usp=share_link

Desigualtat.  En aquest registre he decidit representar les desigualtats socials d’una forma més directa del que he estat fent amb els darrers registres. Actualment, a Londres, ha augmentat un 34%, en l’últim any, el nombre de persones que dormen al carrer segons la BBC (2023). Tot això és degut, segons la BBC (2023), a la inflació viscuda a la ciutat del 18%, el cost de l’habitatge i les factures ha augmentat entre d’altres. Cada vegada és més incontrolable la desigualtat social i econòmica que viu el país i això s’observa als carrers.

Moltes d’aquestes persones que han de viure al carrer per falta de recursos viu al dia, amb el poc que poden recol·lectar pels carrers i dels vianants. Hi ha moltes empreses de la zona en què veureu les fotografies, que el menjar restant del dia, per exemple pastissos o menjar que caduca, els deixa fora el seu establiment i les persones que viuen al carrer poden agafar-ho per alimentar-se.

Normalment, es troben on hi ha més cúmul de gent per exemple a l’estació d’Oxford Circus que és la que podreu veure a les fotografies, davant dels supermercats o l’avinguda de Selfridges, on es troba un gran centre comercial de roba i menjar.

Molta gent es para per preguntar a les persones que viuen al carrer si necessiten ajuda, turistes normalment, o si volen menjar o necessiten quelcom del supermercat. Malgrat que hi hagi una gran diferència, límit i barrera entre les persones que viuen al carrer i aquelles que passen i els brinden ajuda, aquestes diferències i desigualtats s’arriben a trencar per a compartir un moment amb persones que no han tingut sorts diferents.

He escollit les fotografies en aquest registre. Veureu que es fa difícil apropar-se a ells, ja que el carrer és casa seva i no els va agradar gaire que els filmés, per tant, demano disculpes si veieu que són de lluny, però si volia captar allò que volia explicar, havia de fer-ho de lluny i sense filmar.

Drive: https://drive.google.com/drive/folders/1wjsfg–89cxckOJEDa2dqEza7AAgL4uP?usp=share_link.

BBC News: “London had biggest rise of rough sleepers in 2022, report says “. https://www.bbc.com/news/uk-england-london-64799232.

Bona tarda companys i companyes,

En aquest vuitè registre abordaré un dels problemes vigents més importants que es viuen a la ciutat de Sant Andreu de la Barca en l’actualitat: el comerç local està arribant al seu límit i cada vegada més botigues i empreses es veuen en l’obligació de tancar.

En les imatges adjuntades a l’enllaç apareixen algunes de les primeres empreses de la zona comercial del poble que es van veure obligades a tancar com és el cas de la discoteca i una cafeteria. No obstant això, el passat 21 de juliol, una de les poques ofertes d’oci cultural va desaparèixer amb el tancament dels cinemes. Va suposar un veritable impacte entre els veïns. En aquest espai comercial del poble, fa només cinc anys, es podia gaudir d’un restaurant xinès, un xiquiparc, una tenda d’electrodomèstics, la sala de cinema, una botiga de roba esportiva, restaurants de menjar ràpid… I, actualment, només resten oberts la tenda de roba i el restaurant de menjar ràpid.

El tancament del cinema, però, no només va resultar una pèrdua, sinó que el complet tancament de la zona superior del recinte la qual, tal com es poden observar en les imatges, es troben en les ruïnes provocades pel vandalisme cada cop més abundant.

Aquest problema s’ha extrapolat per tota la ciutat i cada vegada més comerços abaixen la persiana definitivament, com és el cas de la resta d’imatges que pertanyen a una immobiliària, una de les últimes botigues de llaminadures de Sant Andreu i el Conforama. Aquests són només exemples, però per tot arreu hi ha més negocis que han hagut de tancar com és el cas de botigues de roba, bars, sabateries, òptiques…

Sense dubte, el comerç local està assolint el seu límit i sembla que ningú fa res.

Ana Mª Gómez Ramírez

Enllaç al Drive 

En aquest nou registre m’agradaria parlar d’un artista contemporani que vaig descobrir quan vaig elaborar la darrera entrega d’aquesta assignatura: “Art i diferència: Repensem les pràctiques interculturals en educació artística”. L’artista del qui us vull parla és Joe Webb.

Joe Webb crea collages fets a mà amb missatges molt rellevants i de reflexió. Aquest artista reinventa les imatges que troba a les revistes i les dona una altra vida. Realitza edicions simples però amb un significat molt poderós. Les seves creacions són sintètiques, però sempre arriben a ser grans obres d’art. Joe Webb analitza temes com el medi ambient, les guerres, la desigualtat, qüestiona el nostre lloc en l’univers i ens demana que siguem més conscients, desperts i coneixedors del món que ens envolta.

Les seves creacions em semblen molt especials i penso que mostren d’una manera molt clara el que passa al món. Les evidències són fermes, la desigualtat que existeix entre el primer món i el tercer món. Com nosaltres gaudim, mengem, ens n’anem de vacances, mentre les persones que viuen a l’Àfrica passen fam i les seves vides són tot el contrari a les nostres. Com les guerres destrueixen persones i pobles i com nosaltres estem tan tranquils a casa veien a la llunyania tot el que passa al nostre planeta.

El barri d’Ocata, del municipi del Masnou, aposta per les zones verdes i sostenibles. Per tal de tirar endavant aquest projecte, han decidit posar en marxa el disseny dels carrers sostenibles. El disseny del terreny està pensat perquè quan plogui, les aigües, en comptes d’anar-se’n pel clavegueram, el terra les pugui absorbir. D’aquesta manera, l’aigua ajudarà als carrers a mantenir-se més verds, ecològics i sostenibles, ja que el disseny permet enriquir els subsols del municipi. Tot està pensat per a l’accessibilitat, per a la naturalesa i per a les persones. També han invertit en remodelar els carree. Ara els espais estan pensats per compartir i per als vianants, antigament era tot el contrari: carrers estrets, perillosos i transitats.